/exposició actual/

Daniel Orson Ybarra / el laberint tranquil




Exposició anterior

antonio ortega / confort


video

1 min.



No es pot començar un text, que es mostra contrari a la interpretació sigui el model de relació amb les obres d'art, sense referir-se a la col·lecció d'assajos que Susan Sontag va publicar al seixanta-sis, i que va titular, per deixar clar el seu posicionament, Against Interpretation. M'alegra coincidir amb Sontag en el fet que, davant d'una obra, si cal dir alguna cosa, que aquesta cosa sigui informació. Informació centrada en indicar com és el que és, així com què és el que és "how it is what it is, even that it is what it is". En canvi sempre he discrepat de la seva defensa de la sensualitat de l'art i tot el que això comporta sobre les pautes de relació de l'espectador amb els objectes artístics, perquè trasllada la valoració dels mateixos a categories de l'àmbit de les fílies i de les fòbies, a més de limitar la percepció de l'art a relacions sensitives.

La frase de Sherlock Holmes -en The Return of Sherlock Holmes (1905)- que diu així: "What one man can inventar another can discover" (El que un home pot inventar un altre ho pot descobrir) seria molt del gust d'allò que defensa Rancière en la seva obra l'Espectador Emancipat escrita en el dos mil vuit. Així ho crec perquè Conan Doyle deixa anar, en aquesta frase, la paraula descobrir on, segurament, hauríem de trobar la paraula desxifrar. D’aquesta manera, la relació que defensa Rancière, entre espectador i obra d’art, és la de qui tracta d'extreure significats. A més, Rancière defensarà que el motor de la interpretació de l'obra d’art és la capacitat d'aquesta per produir estranyesa. Això, portat a l'extrem, suposaria acceptar que qualsevol artista que s'expressi amb massa claredat no estaria complint amb la seva part de l’acord, a causa de presentar al públic asseveracions incapaces de suportar projeccions interpretatives i, en conseqüència, l’art que produís aquest tipus d'artista hauria de ser considerat d'una qualitat menor per ser obvi i mancat d'enginy.

Per a aquesta exposició, titulada Confort, Antonio Ortega ens presenta un parell de taules decorades amb un arranjament en el centre que queda ocult sota una capa d'escuma de poliuretà coberta, al seu torn, amb una capa de pintura.

La història de l'art ens ha mostrat que tot allò que un artista fa servir és susceptible d'albergar significat, fins i tot si l'artista tria atzarosament els materials, el propi mètode de triar mitjançant la casualitat, també és contingut. Per això, els elements que conformen aquestes escultures sobre la taula són, potencialment, objectes capaços d'emanar contingut. Però, en estar amagats, la possibilitat de traduir-los, de la seva forma física a la paraula, queda suspesa. Només destruint l'obra, per furgar entre el poliuretà i descobrir què hi ha dins, podrem arribar al objecte inaugural i, d'aquesta manera, poder elucubrar sobre quin missatge ha amagat l'artista. Tot i que la qüestió no sigui la d'elucubrar sobre què hi ha amagat, sinó la d’analitzar què significa l'operació d'amagar alguna cosa. 


Guillermo Pfaff


video

1 min.



 

 

Al moment en què el retro està passant de moda per deixar espai a l’atemporal, ens trobem enfront de l’obra de Guillermo Pfaff, sorpresos per no estar sorpresos davant d’un artista que aposta per la pintura sense reserves i és totalment contemporani.

Actualitzar l’avui estrany medium de les teles reestirades i pigmentades a l’oli penjades de la paret és el repte que proposa Pfaff. Parapetat en una tècnica minimalista com la seva obra, aconsegueix un efecte similar al que provoca contemplar les accions d’un atleta i fa semblar fàcils els fantàstics moviments congelats pel color a la tela.

Directes i honestos, el que cal saber sobre aquests quadres està en l’objecte mateix de la seva pintura. A simple vista semblen respondre a un codi, l’ànim busca el significat, la correlació de les formes, però de vegades  ens adonem de la seva veritable naturalesa i és que no responen a un codi de lectura com ho faria un pentagrama o un text, sinó que aspiren a la condició de la música.

 

- Uxval Gochez

 

 

Exposicios:

- Museu de Montserrat. sala Pere Pruna 2017

- Exhibition. Heinrich Ehrhardt. Madrid. 2016.

- Contemporary Art Fair. Art New York, Carles Taché Gallery. New York. 2016.

- Lighting. Carles Taché Gallery. Barcelona. 2015.

- Contemporary Art Fair.(solo show) Istanbul. 2015.